Campanya Stargate II - Antecedents

El Programa Stargate: explorant la Galàxia.

Pràcticament fa un any que es va formar la unitat SG-29 dins del Programa Stargate. La comandància Stargate (SGC), liderada per les forces armades dels Estats Units d'Amèrica (USAF) i en cooperació amb diferents agències de diferents països de La Terra, té l'objectiu de coordinar les missions d'exploració de les unitats que la composen. Integra membres de diferent procedència, tant geogràfica com professional. Així, la combinació de militars i d'experts (habitualment civils) en diferents àrees del coneixement permet configurar unitats molt polivalents.

I és que l'objectiu d'aquestes unitats durant les seves exploracions arreu dels planetes connectats per la xarxa de Portes Estel·lars (Stargate) és tant cultural, com científica, com diplomàtica.

Porta Estel·lar (Stargate)

Arreu de la galàxia Via Làctia hi ha una gran quantitat de planetes que disposen de Porta Estel·lar. Alguns d'aquests estan habitats per humanoides i d'entre aquests, la gran majoria són humans. Les primeres exploracions de la SGC a través de l'SG-1 en les que hi va haver contacte amb altres humans van arribar a la conclusió que l'origen de molts d'aquests humans era La Terra.  Mil·lennis enrere una raça parasitària molt avançada tecnològicament, els Goa'uld, va descobrir el funcionament de les Portes Estel·lars. Aquestes havien sigut creades molt abans per una civilització misteriosament extinta. En els primers viatges que van fer els Goa'uld i de forma força casual van visitar el nostre planeta. El van anomenar Tauri i hi van descobrir l'espècie intel·ligent amb més virtuts que mai trobarien: l'homo sapiens sapiens. Els humans: fàcilment controlables com a hoste, adaptables en diferents entorns, amb una bona capacitat de procreació i en un punt evolutiu i cultural que facilitava que acceptessin com a déus als Goa'uld, ràpidament van ser usats com hostes i com esclaus.  Així , van controlar la població i van forjar la societat més important del moment: l'Antic Egipte. A partir d'aquí, un cop formats els seus exèrcits d'esclaus van anar exportant humans arreu de la Galàxia a mesura que conquerien planetes i eixamplaven el seu domini. Aquestes "extraccions" no només es van produir durant l'antiguitat, sinó que rastres d'altres societats i cultures cronològicament posteriors de La Terra s'han anat trobant en diferents planetes.

La troballa d'altres planetes amb més recursos naturals, les revoltes a La Terra i les guerres internes entre els Goa'uld va fer que acabessin abandonant el planeta quedant la Porta Estel·lar enterrada fins al re-descobriment l'any 1928 de la nostra era.

És per això, que viatjar a altres planetes i contactar amb les civilitzacions que els habiten permet descobrir trets culturals, lingüístics i coneixements oblidats pels terrestres però ben presents en aquestes societats que han canviat poc respecte com eren els seus avantpassats de La Terra.

Per altra banda, científicament les troballes poden anar des del descobriment de plantes amb unes fibres naturals d'aplicacions espectaculars, a troballes d'artefactes de tecnologia superior de civilitzacions ja extintes, passant per bacteris mai abans vistos que poden ajudar en el desenvolupament de vacunes. Habitualment els artefactes que s'aconsegueixen van a parar a l'àrea 51, on un grup de científics els classifica i estudia. D'aquesta manera és com, per exemple, s'han pogut fer incorporacions en armament descobertes a partir de retroenginyeria d'armes d'altres races.

El terme diplomàcia sol tenir un tarannà únicament positiu, però no per al SGC. S'ha pogut comprovar que arreu de la Via Làctia els encontres amb altres societats poden comportar enemistats recíproques. Val a dir que les unitats SG haurien d'implicar-se el mínim possible en els afers interns dels planetes que visiten, però sovint els abusos i les injustícies - segons els cànons de La Terra, és clar - que hi troben els fan intervenir i generar enemics. En d'altres ocasions, les relacions diplomàtiques amb altres civilitzacions són molt profitoses i obren les portes a intercanvis de tota mena, amb beneficis mutus. Així és com La Terra s'ha guanyat alguns enemics i alguns aliats al llarg de la Via Làctia.

La Campanya Stargate I.

Els membres de la unitat SG-29 van conformar un grup extraordinàriament ben equilibrat i polivalent, malgrat les dificultats pressupostàries en l'equipament dels integrants i les missions a les que van haver de fer front tot essent un equip novell.

Així, l'arqueòloga i historiadora Hypatia Voutton, l'ex-agent secreta Natasha Romanova, l'enginyera militar Theresa McClane, el franctirador Benjamin Taylor, el metge militar Doc. Richard "Ricky" Lyn i l'agent de les forces especials Aurra Sing (i esporàdicament l'ex-bomber Kevin Severide) van posar a prova les seves habilitats per neutralitzar una amenaça que ningú esperava: un Harsesis. Aquesta és una criatura que els propis Goa'uld temen i tenen prohibida pel poder i habilitats que podria acumular ja que es tracta d'un descendent de dos hostes (humans) amb respectius Goa'uld parasitaris. Cas de néixer la temor sempre havia sigut que aquesta criatura tingués l'ADN híbridament humà i Goa'uld, potenciant característiques d'ambdues espècies com l'adaptació humana i el coneixement hereditari dels Goa'uld.

Per fer-ho, a més, van haver de superar l'obstacle d'un complot a La Terra per fer-se amb el control del Programa Stargate; i assimilar coneixements i la presència dels Antics: l'espècie inventora de les Portes Estel·lars i que es creia extinta però que simplement va passar a ocupar un altre pla d'existència.

Safira Ben Brom Al Zafir

Personatge per a la campanya de "El Auge de los Señores de las Runas - Rise of the Runelords"

Nom: Safira Ben Brom Al Zafir
Classe/raça: Bard (futura fetillera)/ semi-elfa

Atributs (modificador):

Força: 10 (0)

Destresa: 14 (+2)

Constitució: 13 (+1)

Intel·ligència: 10 (0)

Saviesa: 12 (+1)

Carisma: 18 (+4)

Safira és una semi-elfa, filla d'un humà i d'una elfa. Pel que fa a l'edat, i segons els estàndards i aparença humanes, té 25 anys. La vessant mortal heretada del seu pare, l'heroi - malgrat que força anònim - Brom Al Zafir li atorga uns cabells negres i una pell més aviat bruna, pròpia dels keleshites de la regió de Qadira. Aquest fetiller deixeble del drac, amb intens llinatge de drac blau es diu que va arribar a viatjar a la lluna a combatre exèrcits de diables i dimonis sorgits de l'inframon. En canvi, de la seva mare elfa, Maribel, ha heretat les orelles lleugerament punxegudes. La comunió perfecta de la mescla d'ambdós progenitors es troba en els ulls: d'un blau intens marcat pel llinatge de drac i amb la lluminositat dels elfs.

Criada escoltant les gestes de la vida d'aventurer i heroi del seu pare, i en un entorn on l'art és preuat, la seva inclinació pel cant va rebre les atencions i entrenament que mereixia.

Així, va aprendre no només incomptables cançons èpiques, sinó que les podia cantar amb un to i registre modulables a conveniència. El seu domini de la cançó, i per sinergia de la parla i la interpretació en general, li van obrir les portes a actuar en luxosos i reconeguts locals.

Tanmateix, el seu objectiu no era superar els i les possibles rivals, ella simplement volia per una banda, excel·lir en allò que feia, i per l'altra, canalitzar i controlar un poder màgic que brollava dins seu.

D'aquesta manera va serpentejar des de la infància a l'adolescència entre odes i poemes, per obrir les portes de l'edat adulta, on buscarà l'afirmació pròpia. Ara, cada cop li costa més reprimir el llinatge de drac blau que llampega dins seu. Potser és hora de canviar d'aires... I de fer esclatar el poder lluny de casa i de les apreciades però feixugues indicacions i consells familiars sobre el domini de la màgia. És hora de començar un nou repte i a Punta Arena el trobarà.


P.D: Actualment Safira és Bard1/Fetillera3 i ha bregat durament junt als companys i amics de batalla: Zhao Yun, Mazorca Ronaldo, Vali, Rocco Sifredi (i els desapareguts Xic i Whodas). Malgrat segueix cantant, ha descobert que té bona afinitat pels conjurs d'electricitat.

Natasha Romanova

Personatge pregenerat de Stargate

Nom: Natasha Romanova
Sobrenom: Vídua Negra
Classe/professió/especialitat: ESPIA - monk (monjo) 1/rogue (murri) 1

Atributs (modificador):

Força: 12 (+1)

Destresa: 16 (+3)

Constitució: 14 (+2)

Intel·ligència: 14 (+2)

Saviesa: 12 (+1)

Carisma: 14 (+2)

Dots: impacte sense armes millorat (PF), presa millorada (PF), subtilesa amb les armes (PF), gallet ràpid (SG), combat amb dues armes (PF), dempeus d'un salt (SG)

Trets: experta en armadura, encantadora

Rerefons i fitxa de personatge: 

- Una baguette i el seu canvi. Que tingui un bon dia! – Li va desitjar la dependenta com cada matí. La Natasha, com sempre, va donar les gràcies a la fornera. De fet, l’hi està més agraïda del que la pròpia venedora es pensa ja que és l’única persona en la seva vida que li desitja el bé, encara que sigui un bon dia retòric i reflex.

La Natasha viu sola en un pis gran. No té família, ni parella, tampoc amics íntims. Aquest escenari sembla trist i miserable, i això que la seva forma de vida és plena de contactes i es relaciona amb molta gent diferent. Tanmateix, aquestes relacions són estrictament laborals i cap d’aquestes persones del seu entorn es pot anomenar un amic veritable.

La Natasha Romanova sovint té la sensació que des que va néixer fa 32 anys a Volgograd (l’antiga Stalingrad), la seva vida ha estat usada per diferents organitzacions com a eina per obtenir informació  o per executar els treballs més foscos.

D’entrada, va ser entrenada pels serveis d’intel·ligència de Rússia per convertir-se en un agent d’informació. Usaven tècniques heretades dels vells oficials de la KGB i per tant, és capaç de mostrar una gran resistència i determinació per assolir els seus objectius. També va ser entrenada en arts marcials per tal d’estar sempre armada – o es podria dir per ser una arma –  i encarnar la part perillosa en un duel. Les seves habilitats com espia li proporcionen un excel·lent sigil i la perícia en la infiltració.

Posteriorment, anys més tard, va viatjar als Estats Units d’Amèrica fugint d’una missió fallida i per recomanació expressa dels oficials d’intel·ligència de Rússia. “Més val que desapareguis...” va ser el subtil to utilitzat. Així, va aterrar a la terra de les oportunitats i va contactar amb els serveis d’intel·ligència del país per aconseguir una feina: ser espia era l’únic que sabia fer.

De llavors ençà, en els darrers 4 anys ha estat complint diverses missions secretes però ara sent que aquesta citació és diferent, té un altre to, un altre aroma. L’han citat d'aquí a 2 dies per parlar de noves oportunitats, d’una nova forma de vida i tot sota el paraigua de les Forces Aèries dels Estats Units d’Amèrica i les Operacions Especials.

Fa olor a aventures. Podrà ser aquesta LA somniada oportunitat?

Serà ara quan podrà saber què és tenir amics i família?

Campanya Fallout: Rates al Metro

Sessió del 21/03/2018 - 4 jugadors.

(...) 

Feia no massa els personatges es trobaven en un entorn, més o menys, calmat a la ciutat de Hartford. D'allà en van sortir direcció NE amb l'objectiu final de trobar el següent servidor marcat al mapa pel Dr. Cambell. Quan el trobin, esperen poder acabar de resoldre tot l'entrallat, el puzzle que poc a poc han anat configurant des que van sortir del refugi 86 escopetejats "y con lo puesto".

Ara, John Wick i John "Random" Smith es miren l'un a l'altre dins la gàbia en la que es troben, essent vigilats des de l'exterior per una rata de mida gos anomenada Twitch que no para d'ensenyar les dents.

En John Random (o J.R. com sovint l'anomena el company Coddy Maguetti) té dues coses trencades: el braç i part del seny.

Pel que fa al braç, el té més o menys immobilitzat després de trencar-se'l per segona vegada embestint un oponent a través d'una obertura en un primer pis fins caure al carrer. "Si veiéssis com va quedar l'altre" podria ben bé dir en Random si tingués intacte el seu senit de l'humor.

Pel que fa al seny, malgrat ser un jove dur de pelar, això de tenir el braç mig mutilat li ha sacsejat el cervell i té estrés post-traumàtic. Ha trobat refugi mental en un peluix, en Grisu, que han trobat avançant per les clavagueres i túnnels del metro ja que les vies superiors es trobaven tallades. Hi parla i, el més preocupant pels seus companys, li posa veu al peluix perquè parli: una escena un pèl tètrica.

Tanmateix, aquesta veueta amb la que simula que en Grisu parla és la que acaba d'ajudar a en John Wick a ensarronar la rata guardiana. En John és un bon diplomàtic i negociador; i ara, pel que sembla, també és un bon domador de rates. Aconsegueix que la Twitch acosti les claus de la gàbia en la que es troben i fugen.

Mentrestant, en un altre punt dels túnnels en els que han anat a parar capturats, la resta de la colla és conduida fins a un muntacàrregues. Entre la cridòria i l'exaltació popular de tots els assistents (la gran majoria dels habitants d'aquests túnnels pel que sembla) el que anomenen Sacerdot, ben guarnit amb robes blanques i unes banyes de cèrvol, fa un parlament: entreguen aquestes captures que han fet als túnnels del metro a la mare de les plagues. Acte seguit s'ecolta un xiscle eixordador que prové de l'enorme obertura a la que volen baixar en Coddy Maguetti, en Benjamin Taylor, la Lilith(*) i en John Pardi(*).

En John Wick i en John Random avancen pels túnnels, intentant desfer camí recordant per on els van fer passar. Es van fixar en el trencall on van desviar-se aquells que portaven les seves armes i equipament: hi avancen. El sigil és prou bo i arriben fins a una porta custodiada per un vigilant armat amb una llança. El primer intent d'ensarronar per part d'en John Wick no acaba de ser complet però sí suficientment bo com per distreure'l i colar-se dins l'habitació. En JR, per darrere intenta embestir el guardià fent un total ridícul i xocant de morros amb la paret. Després d'una bona llançada cap a en John Wick i un altre intent d'embestir d'en JR, l'escena acaba amb el guardià tancat a l'armari i els Johns en possessió del l'equip i les armes. A la sala hi ha una porta que condueix a uns túnnels inferiors, cavats a la roca.

El muntacàrregues comença a baixar i els nervis van en augment. En Coddy confiant en les seves habilitats informàtiques intenta usar la pipboy (no els l'han tret a diferència de les armes) per trobar la forma de connectar-se a l'elevador però no hi ha panell. En canvi, en Benjamin ha localitzat el tub que conté els cables que baixa paral·lel a la guia. El seu mètode de resolució de conflictes és directe: a cops de puny destrossa el tub per començar a arrancar els cables i aturar el descens.

Descendint pel túnnel, en John Wick i en John Random van trobant algun objecte i peça de roba. En John Wick s'ha posat la roba del guàrdia però en Random aprofita per anar-se disfressant amb el que troba, i al peluix Grisu també clar.

Mentre intenten aturar el muntacàrregues, una descomunal bèstia que en algun moment es podria etiquetar de rata s'eleva fins a l'alçada de la plataforma elevadora i els xiscla de forma estrident, danyosa. En Coddy intenta enlluernar la bèstia amb el llum de la pipboy i en Benjamin es prepara per mesures dràstiques.

Els Johns segueixen serpentejant pel túnnel i comencen a escoltar soroll: uns xiscles que provenen de la part inferior, del final del túnnel ara que arriben a la part baixa. Allò que els emeti intueixen que és gros, molt gros.

La bèstia-rata passa a l'atac i escup àcid contra el muntacàrregues. Sortosament en Coddy i en Benjamin esquiven part del dany. I és que en Benjamin està volant, ha saltat des del muntacàrregues amb el puny ben ferm per saludar a la bèstia als morros. I vaja si ho fa! Li clava un impressionant cop de puny a un dels ullals de la colossal rata deformada i hi baixa lliscant per la panxa: un aterratge perfecte! Allà descobreix que pràcticament incrustades a les mamelles hi ha una gran quantitat de "petites" rates mamant. Alguna comença a prestar-li atenció.

Al final del túnnel, John Wick i JR veuen l'origen dels xiscles: una rata gegant allargassada que es recolza sobre la part inferior de les potes i el cos, de la que pengen cries de les mamelles i que acaba de rebre un cop de puny eixordador d'en Benjamin Taylor.

En Coddy es despenja del muntacàrregues amb força agilitat i junt a en Benjamin corren cap a l'entrada, just on han escoltat les veus dels seus companys. Allà els donen les armes ràpidament i en Coddy, sense dubtar ni un instant, activa i llança enrere mentre fugen l'anomenada granada de fred que van obtenir en aventures anteriors. No estava clar quin efecte feia però no es pararà a mirar-se'l. Del clatell els arriba una onada de fredor: la granada sembla que ha fet efecte. Corren túnnel amunt.

Guiats per l'aleatorietat d'en Random però que sembla que sap el que es fa (és un mestre del caos i la fortuna), finalment troben una ruta de fugida cap al N. En un encreuament amb les vies de metro acaben de despistar a tots els habitants dels túnnels que els busquen. Al final de les vies de metro hi troben un vagó intacte al que anomenen casa per unes hores: que bé que va descansar després de tot el que han passat darrerament.

Hores més tard, al final del túnnel surten a la superfície i pujant a un turonet poden veure què hi ha al seu voltant... Quina direcció prendran ara?

(*) En aquesta sessió de joc com a PNJ (Personatges No Jugadors) acompanyants, per absència dels jugadors. 

Un Almirant Corsari per a l'Aliança Rebel (IV)

(...)

En Luke no està per romanços i decideix agafar el rifle blàster de la nau enlloc de la pistola blàster que porta a la cartutxera. En Crom i en Toni també agafen posicions per començar a disparar. El cel s'il·lumina amb els flaixos d'energia dels blàsters i en Luke, ben recolzat, es planta davant l'avanç de l'enorme bèstia llampegant per fregir-la amb el fusell. 

Impacta? Sí! És un bon tret? Sí, és impressionant! Hauria destrossat a qualsevol enemic? Sí, i tant! Però aquest oponent és enorme i malgrat el dany rebut encara té prou resistència i inèrcia com per embestir en Luke, que surt disparat com si fos un ninot.

- Llum! Com coi ho parem això? - En Toni crida a viva veu mentre s'afanya a anar a recollir en Luke, malferit. Els nervis donen pas a la histèria: si la bèstia amb un sol cop ha pogut fer saltar els 80kg que pesa en Luke, destrossarà la nau en segons!

La Llum entra en escena. I no ho podria fer de millor manera: resolutiva i amb caràcter. Apareix per la porta de la nau GR-75 micro, blàster en mà per acribillar la bèstia i pregonant:

- Foc! El foc l'espanta!

En Crom, valent com i quan cal, salta per protegir en Luke. El cap li va ràpid: com a home d'armes seguiria disparant fins esgotar el carregador però ha copsat que fins i tot l'espectacular tret de fusell d'en Luke no ha abatut el Ghest, dubta què fer. La veu inspiradora de la LLum el fa reaccionar. D'una rebolada agafa dues branques en flames i avança cap a la descomunal serp blavosa, fent bandades per espantar-la. I funciona! La serp elèctrica frena i comença a recular, s'allunya de l'improvitzat campament i es perd en la foscor del prat...

Com qui s'acaba de llevar, en Roger s'aclareix la veu. Les armes no són el seu fort: ell és pilot, poc més que taxista, i durant l'acció s'ha mantingut a cobert.

- Carai, quin monstre eh!... Ehem, millor que m'afanyi a acabar de reparar la nau i fotem el camp d'aquí. Intenta tapar la por fent-se l'estoic però se li escapa un riure fi ple de nerviosisme.

Els aventurers acaben de tancar el perímetre de pals i branques en flames entorn la nau de forma que el Ghest no torna a aparèixer. Al cap d'unes hores la nau està prou funcional com per seguir el viatge cap als sistema Piros, i el més important: la tempesta solar s'ha esvaït. Durant aquesta part del viatge, en Luke es recupera de les ferides gràcies a les cures de la Llum. 

- Ja hi som. Inicio descens a l'espaiport del planeta Gorlan, prepareu-vos.

Després de gestionar l'accés i el registre protocolari de la nau a les autoritats de l'espaiport, en Roger, ara més calmat, s'interessa per què faran els aventurers. La Llum ho té clar: cal anar a la zona dels baixos fons de la ciutat, allà començaran a investigar per trobar el misteriós Borgelius. Si es tracta de convèncer a un contrabandista perquè s'uneixi a l'Aliança Rebel, on millor que començar a buscar-lo a una de les cantines del barri? 

Dmitro Putin

Personatge de la Societat Pathfinder
Atributs (modificador)
Força: 16 (+3)
Destresa: 8 (-1)
Constitució: 16 (+3)
Intel·ligència: 10 (0)
Saviesa: 16 (+3)
Carisma: 10 (0)

De naixement: rar
En Dmitro és un nan peculiar. La rectitud, la rudesa i el tradicionalisme propi de la seva raça no semblen haver penetrat del tot en aquests cent kilograms de nan. Per començar, res de martells ni destrals: com a arma principal i predilecta porta una gran espasa a dues mans, pràcticament tan alta com els seus metre i trenta centímetres. Tampoc es pot dir d'ell que sempre camini per la via legalista i puritana, més aviat es guia per allò que li sembla correcte, sense importar-li massa els efectes col·laterals. Sí és innegablement un barbut d'enorme cor, bo com n'hi ha pocs i de tarannà afable... Ara bé, un pèl sapastre en les maneres, res més.

Encara trencà més amb la tradició quan, en els seus inicis de guerrer, va topar-se amb el culte a Desna: la deesa de la sort i dels viatgers, també dels somnis i les estrelles. Aquesta és una de les primeres divinitats  que va aparèixer al món de Golarion però que, mentre els altres déus es dedicaven a crear-lo, ella es va centrar en crear el cel: tota una declaració d'intencions i preferències. Aquesta divinitat més pròpia d'elfs, amb el seu tarannà de tipus hippie és la que encaixà a la perfecció en aquest puzle a mig fer que era el jove Dmitro. Així, el cadell nan va encetar la via del clergat que ha anat seguint al llarg dels anys i en la que s'ha anat formant. Tanmateix, en cap moment ha oblidat els seus inicis de guerrer i mai defuig un combat si el motiu li sembla just i l'objectiu és fer el bé.

Creure en Desna li va aportar la capacitat de moure's més que un nan de motllo, fins i tot de dominar conjurs com el de volar. Quina imatge: un nan en una armadura completa amb el símbol de la papallona de Desna al pit carregant des dels aires amb la seva gran espasa d'adamantita! Buf!

Començar la vida de clèric en una segona etapa de formació també té els seus desavantatges. És creient en la fe, però domina poc el coneixement de la mateixa i de la resta de religions. A més, no ha après a empatitzar prou amb les aures dels aliats com per diferenciar-los dels enemics quan canalitza energia positiva.

Si abans se l'etiquetava de sapastre en les relacions personals... També és sapastre en les relacions amb els objectes. És força maldestre, tant, que quan es concentra a esquivar els atacs dels enemics exposa més punts febles qua si l'ataquen distret.

Canalitzant energia positiva... I la pròpia mala llet.
En Dmitro és bona gent. No rebutja una negociació o una resolució calmada dels problemes i fins i tot, si ha de repartir estopa sol avisar: la seva gran espasa es diu avisadora, i mai la porta enfundada (no pot, li tocaria al terra si se la pengés de l'esquena).

Quan les situacions es posen tenses i la gent no comprèn el seu mètode de resolució de conflictes calmat i sense violència, la mala llet li brolla per les orelles. Per controlar-ho ha començat per obrir un nou capítol al seu llibre formatiu i assumir que és una mica bàrbar. Però no un bàrbar qualsevol no, un de civilitzat, urbanita que en diuen i que no perd els estreps del tot quan entra en fúria.

- Actualment Dmitro Putin té els següents nivells:

Guerrer 1 / Clèric 5 / Bàrbar 1 (arquetip urban barbarian)

- A nivell 5 de personatge va millorar la destresa de 8 a 9, però encara resta -1 al modificador.

- Té 71 punts de vida, una classe d'armadura basal de 22 i un atac simple +9 amb la gran espasa.

La Cripta de la Flama Eterna (I)

Títol Partida: Crypt of the Everflame

Ambientació: Pathfinder

Sistema: Pathfinder - d20 (pseudo-edició 3.75 del famós Dungeons & Dragons)

Jugadors: 5

Tipus: partida inicial per als personatges

Possibilitat de seqüela: sí

(...)

El combat amb el gòlem de fusta, dedicat a imatge i semblança de l'heroi fundador del poble de Kassen, va ser un rival dur de pelar. Després d'innombrables fletxes de l'explorador nan Harsk i de la fúria del bàrbar Turok es va poder aturar l'enorme estàtua. Els dos grans escuts de torre que portava en els respectius braços van ser l'única peça sencera que en va quedar. Entre els encenalls de fusta van trobar a la clèriga Bunny, que havia quedat greument ferida. També entre les restes de fusta hi havia totes les dagues que la pícara Merisiel, des de la distància, havia anat llençant contra el gòlem de forma més poètica que efectiva.

Havien sortejat les trampes de la zona nord-est, havien escapat del fantasma de la cantonada sud-est d'aquest nivell de la cripta i ara, aquí, a la zona sud-oest es trobaven davant dues portes impossibles d'obrir: la clau descoberta entre les brases d'una foguera no entrava en aquest pany; havien de recular fins l'entrada. Què havien passat per alt?

Passant per davant de la porta d'entrada a la Cripta de la Flama Eterna, les orelles afinades de la maga Irissa no van passar per alt els miols d'un gatet. Els miols van donar pas a l'inconfusible so d'un carnívor alimentant-se. De què? A fora a l'entrada només havien trobat uns cavalls esbudellats i restes d'esquelets. En uns instant el gat, majestuós i negre com la nit, es va deixar veure front la porta mentre es llepava els bigotis gotejants de sang.

Un calfred es va apoderar de la clèriga Bunny Tsukino: aquest gat tenia una presència fosca, potser obscura, algun poder ocult.

El primer d'obrir la porta de la sala nord-est va ser, per variar, el bàrbar Turok. Els seus ulls ràpidament es van fixar en l'estàtua de l'extrem nord, de la qual brollava aigua que omplia una petita piscina. La profunditat va resultar ser major de l'esperat, sobretot quan el bàrbar s'hi va tirar per bussejar i descobrir què eren aquelles coses que brillaven al fons. La maga Irissa va guiar-lo i assenyalar-li quina de les peces metàl·liques, que van resultar ser claus, emetia màgia.

Ara si! Tenien una clau que potser obria les portes de la zona sud-oest! Van avançar des de la sala de la font en direcció sud, per no fer la volta, i després de sortejar les trampes en forma d'estàtua van arribar de nou on es trobaven les restes del gòlem. A mesura que avançaven es trobaven confiats, madurs, experimentats. Na Bunny va cridar el gat, i aquest, contràriament al caràcter independent dels felins va acostar-s'hi. De forma instintiva la mà de la clèriga es va extendre per tocar el front del gat, que havia fet una petita reverència davant seu. Del contacte en va pujar, per una banda, un calfred elèctric fins l'espatlla de la clèriga, i per l'altra, una lluïssor en forma de tatuatge al bell mig del front del gat: una mitja lluna blanca i brillant. El mateix tatuatge s'havia imprès a l'espatlla de la Bunny, ara carregada d'alguna mena de poder arcà, ben diferent al diví que fins ara havia notat.

A l'arribar a la petita sala de la cantonada sud-oest, uns petits tresors els esperaven. El fet que fossin clarament dedicats a cadascun d'ells no feia altra cosa que confirmar que els havien enviat aquí a buscar la Flama Eterna tot col·locant-los proves al llarg de la Cripta en aquesta mena de tradició de pas a l'edat adulta, però alguna cosa no acabava de quallar... Trampes amb coixins per no fer-se mal del tot i més endavant un terrorífic fantasma que xuclava força? En Roldare, un veí de Kassen? Clarament dement i parapetat en una sala que fins i tot va disparar en Turok, perplex. Faltaven peces en aquest puzzle.

La maga Irissa va identificar els 5 anells de l'expositor: també semblava que n'hi havia un per cada aventurer. Tots se'l van posar, cofois, però l'única que va notar alguna cosa va ser la semielfa Merisiel. Des del dit li va créixer una taca putrefacta braç amunt fins ben bé el colze. Semblava que la mort havia pujat des del dit, a través de venes i artèries i no semblava aturar-se a mig braç.

La resta, prenent exemple, ja es temien el pitjor però l'únic que de moment van comprovar és que els anells màgics havien passat a ser simple quincalla: ja no desprenien cap aura màgica.

Estaven tots maleïts?