La Cripta de la Flama Eterna (I)

Títol Partida: Crypt of the Everflame

Ambientació: Pathfinder

Sistema: Pathfinder - d20 (pseudo-edició 3.75 del famós Dungeons & Dragons)

Jugadors: 5

Tipus: partida inicial per als personatges

Possibilitat de seqüela: sí

(...)

El combat amb el gòlem de fusta, dedicat a imatge i semblança de l'heroi fundador del poble de Kassen, va ser un rival dur de pelar. Després d'innombrables fletxes de l'explorador nan Harsk i de la fúria del bàrbar Turok es va poder aturar l'enorme estàtua. Els dos grans escuts de torre que portava en els respectius braços van ser l'única peça sencera que en va quedar. Entre els encenalls de fusta van trobar a la clèriga Bunny, que havia quedat greument ferida. També entre les restes de fusta hi havia totes les dagues que la pícara Merisiel, des de la distància, havia anat llençant contra el gòlem de forma més poètica que efectiva.

Havien sortejat les trampes de la zona nord-est, havien escapat del fantasma de la cantonada sud-est d'aquest nivell de la cripta i ara, aquí, a la zona sud-oest es trobaven davant dues portes impossibles d'obrir: la clau descoberta entre les brases d'una foguera no entrava en aquest pany; havien de recular fins l'entrada. Què havien passat per alt?

Passant per davant de la porta d'entrada a la Cripta de la Flama Eterna, les orelles afinades de la maga Irissa no van passar per alt els miols d'un gatet. Els miols van donar pas a l'inconfusible so d'un carnívor alimentant-se. De què? A fora a l'entrada només havien trobat uns cavalls esbudellats i restes d'esquelets. En uns instant el gat, majestuós i negre com la nit, es va deixar veure front la porta mentre es llepava els bigotis gotejants de sang.

Un calfred es va apoderar de la clèriga Bunny Tsukino: aquest gat tenia una presència fosca, potser obscura, algun poder ocult.

El primer d'obrir la porta de la sala nord-est va ser, per variar, el bàrbar Turok. Els seus ulls ràpidament es van fixar en l'estàtua de l'extrem nord, de la qual brollava aigua que omplia una petita piscina. La profunditat va resultar ser major de l'esperat, sobretot quan el bàrbar s'hi va tirar per bussejar i descobrir què eren aquelles coses que brillaven al fons. La maga Irissa va guiar-lo i assenyalar-li quina de les peces metàl·liques, que van resultar ser claus, emetia màgia.

Ara si! Tenien una clau que potser obria les portes de la zona sud-oest! Van avançar des de la sala de la font en direcció sud, per no fer la volta, i després de sortejar les trampes en forma d'estàtua van arribar de nou on es trobaven les restes del gòlem. A mesura que avançaven es trobaven confiats, madurs, experimentats. Na Bunny va cridar el gat, i aquest, contràriament al caràcter independent dels felins va acostar-s'hi. De forma instintiva la mà de la clèriga es va extendre per tocar el front del gat, que havia fet una petita reverència davant seu. Del contacte en va pujar, per una banda, un calfred elèctric fins l'espatlla de la clèriga, i per l'altra, una lluïssor en forma de tatuatge al bell mig del front del gat: una mitja lluna blanca i brillant. El mateix tatuatge s'havia imprès a l'espatlla de la Bunny, ara carregada d'alguna mena de poder arcà, ben diferent al diví que fins ara havia notat.

A l'arribar a la petita sala de la cantonada sud-oest, uns petits tresors els esperaven. El fet que fossin clarament dedicats a cadascun d'ells no feia altra cosa que confirmar que els havien enviat aquí a buscar la Flama Eterna tot col·locant-los proves al llarg de la Cripta en aquesta mena de tradició de pas a l'edat adulta, però alguna cosa no acabava de quallar... Trampes amb coixins per no fer-se mal del tot i més endavant un terrorífic fantasma que xuclava força? En Roldare, un veí de Kassen? Clarament dement i parapetat en una sala que fins i tot va disparar en Turok, perplex. Faltaven peces en aquest puzzle.

La maga Irissa va identificar els 5 anells de l'expositor: també semblava que n'hi havia un per cada aventurer. Tots se'l van posar, cofois, però l'única que va notar alguna cosa va ser la semielfa Merisiel. Des del dit li va créixer una taca putrefacta braç amunt fins ben bé el colze. Semblava que la mort havia pujat des del dit, a través de venes i artèries i no semblava aturar-se a mig braç.

La resta, prenent exemple, ja es temien el pitjor però l'únic que de moment van comprovar és que els anells màgics havien passat a ser simple quincalla: ja no desprenien cap aura màgica.

Estaven tots maleïts?